(per veure l'article publicat al reusdigital cliqueu aquí)
Sona un
tambor, cau unes gotes, arrenca el Trapezi amb la plaça d’Anton Borrell plena
d’expectatives. Amenaça el temps i les situacions econòmiques adverses.
Hem
començat sense acte inaugural, aprofitant la figura emblemàtica del Cabaret i col·locant-lo
una mica més d’hora per donar el tret de sortida. El Trapezi, la Fira del Circ
de Catalunya no s’ha pogut permetre un inici solemne l’any del seu 18è
aniversari. S’ha reservat l’espai del Mercadal per un dels espectacles del
programa i hem anat tots fins al parc de Sant Jordi a donar la benvinguda al
festival. Els espectadors també hem hagut de fer números perquè un 40% de les
funcions han estat pagant. Anàvem avisats.
L’any
passat ja es va apuntar la tendència. La de cobrar al públic i la de rebaixar
tant l’alçada dels trapezis com la dels espectacles. Es va posar en circulació
el concepte del working progress per convertir el procés creatiu en show i vendre números
a mig fer sota l’etiqueta de Circ Emergent. Però no xafem la guitarra, tot sigui
pel futur del Trapezi. A més a més, si alguna cosa posa de manifest aquest
festival és la voluntat que posa el públic en il·lusionar-se. No s’ha respirat
l'eufòria d’altres certàmens perquè la graella o estava folgada o s’encavallava
i no hi ha hagut corredisses per poder encadenar un numero rere l’altre. Però
hi havia ganes de circ.
Així
que ens hem llençat al carrer a badar. I un Funàmbul amb uns aires de desgraciat que multiplicaven les
probabilitats del desastre ens ha fet patir i xisclar. Quatre nois a la Face
Nordhan trepat l’un damunt de l’altre demostrant que entre el
patiment i el consol no hi ha frontera. Un noi que ha aparegut amb un tronc Pelat com que anava tot sol s’ha servit dels
espectadors per muntar el número, i ens ha donant una lliçó de confiança, de
complicitat i de com controlar l’espai escènic.
Com Marée
Basse que parlen de la
convivència de dos borratxos sense dir una paraula, servint-se del llenguatge
corporal elemental i fan avançar la història sobre la màxima que si alguna cosa
pot anar malament, anirà pitjor. Els francesos tenien la seva carpa de
miniatura a petar perquè en aquest festival la dinàmica es per boca-orella. I
ens em fet un fart de riure amb la proposta carrinclona del Cabaret
Elegance. Però per aclamació popular el
número estrella d’aquest certamen ha estat Heian, un espectaclemolt ben traçat, rodó, delicat i elegant.
També hem tingut experiències d’explicació mes difícil, com alguna proposta
contemporània per la qual seguint els estàndards de l’època ens van cobrar uns
bons euros i no hem entès ben bé perquè.
Com a
novetat aquest any hem estat més amples a l’hora del Cabaret, que ha canviat d’ubicació renunciant al romanticisme de
La Palma a canvi d’aforament i de mobilitat. Molt mes còmode, no ens ha calgut
seure al terra. Coses de l’aburgesament. I tot i que ens han escurçat, buidat i
escapçat el festival, com que no s’ha decidit a ploure, el Mercadal sobreeixia
acompanyant als set acròbates que en baixaven la persiana.
Que
voleu, som herència de Roma. I honrosos defensors de la màxima juliana:
Volem
pa, volem circ. Volem Trapezi!
No hay comentarios:
Publicar un comentario