(per veure l'article publicat al diari reusdigital cliqueu aquí)
Fa tres
anys que actrius i cantants del panorama català pugen una tarda d’estiu a la
Mussara per dir versos.
La poesia és per tot arreu. Dels poemes se’n fan escultures,
quadres, anuncis, lloances. Se’n fan cançons. És matèria prima i espanta una
mica, perquè és una solució concentrada. Per això la gent no té el costum
d’anar a escoltar poesia que és més celebrada quan la música la fa seva. Els
recitals són espectacles difícils de trobar.
És la rara avis de les arts, aquesta disciplina. I ho és
perquè necessita que convinguin diverses coses en la justa. Gent, però poca: el
recital no és un plaer solitari, com la lectura, però li és indispensable la
intimitat. També vol llibertat, un entorn adequat i petites dosis.
La Mussara té, a més d’un nom poètic, la resta de
condicionants.
El dissabte passat les rapsodes van ser Mercè Pons, Marta
Marco, Ivana Miño i Mercè Mariné. L’organització del MussART va distribuir el
repertori entre les actrius i cadascuna es va col·locar en un racó damunt d’una
pedra o monticle que els fes de tarima. El públic ens vam partir en quatre per
tenir la mida justa, uns quaranta per grup, i vam anar d’un recital a l’altre
fins que vam completar el cicle.
La Marta va plantar el cos perquè els versos hi retronessin.
És tan sonora que va fer mutis la platea. Va llegir Nicanor Parra, Fayad Jamís,
Marta Pessarrodona, Pushkin, Espriu, Gabriel Aresti. Va exhibir un control perfecte
de les pauses. Això és qualitat, en poesia el silenci és tant necessari com la
paraula. La Ivana va resultar més dramàtica, es va recrear amb Papasseit, Martí
i Pol, Jaime Sabines, Goytisolo, Ana Ajmatova, Verdaguer i va recitar Ma
Boheme, en francès, com si fos un anís a la boca. No podia retenir el moviment
dins del cos i va saltar de la tribuna, més a tocar del públic, més prop de les
sensacions.
Amb la cabellera rinxolada, la pell clara i un vestit fins
als peus, Mercè Pons es va presentar continguda i emfàtica per donar el toc
romàntic, entre d’altres, a Pere Quart o a l’Estaca. Mercè Mariné va triar un
accent solemne per recitar-nos. Es va refugiar a Les Airasses i
com si tingués poders va desfermar la boira que va acabar embolicant la serralada.
Va dir poemes de Pessoa, d’Agustín Millares, de Miguel Hernandez; va repetir
amb Pushkin i Espriu i ens va calar amb la humitat d’Auschwitz.
Tot plegat va durar una hora. La mesura adequada, ja dèiem
que a la poesia se la mengen les quantitats grans. Necessita d’intimitat perquè
arribi, tota, i a l’oient li ha de quedar temps i espai per poder desempaquetar
el que condensa. No és recomanable agafar-ne un empatx.
Hi van ser presents molts poetes, i tots els poemes versaren
sobre llibertat, que és com haver triat poesies sobre poesia. Al començament de
la tarda, abans que la boira i les lectures impregnessin La Mussara, Adam Manyé
ens presentava el certamen dient que l’acte poètic ho és quan es
lliure, quan no atén a ni a correccions ni a normes ni a estètiques ni a
mètriques. La llibertat és, doncs, en tots els versos.
Beth va ser el moment en el que música i poesia van
trobar-se. A la nit la cantant va omplir de màgia i de gent el refugi. Salvador
Juanpere, que acompanyava a Manyé en la presentació del Mussart d’aquest any,
va dir que la Mussara no es esotèrica, ni misteriosa. Potser no, però alguna
cosa té que la fa poètica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario