(per veure l'article publicat al diari reusdigital cliqueu aquí)
Ja fa cinc anys que Pradell es dedica a la literatura amb el
festival En Veu Alta. Cada primer cap de setmana de juliol s’hi expliquen
contes, rondalles i tot tipus de peces de la inventiva popular
Històries de vora al
foc! Era la resposta que la meva àvia donava quan
alguna cosa li semblava una monserga.
Aquesta es la mala fama que envolta la transmissió oral, cosa prou curiosa si
es pensa en el perill de donar a la paraula escrita el poder implacable de la
veritat.
Entorn de la tradició oral van parlar el dissabte per la
tarda l’escriptor Toni Orensanz, personatge incondicional de l’EVA i Jordina
Biosca, organitzadora del festival i conta-contes destacada que sempre narra
una història en un moment o altre del cap de setmana. Presentaven el
llibre del Toni L’estiu de l’amor i aprofitaven per conversar sobre
la importància i la dificultat de reconstruir la memòria local. Les persones de
tot en fem literatura, venien a resoldre, perquè les coses que passen estimulen
la imaginació dels veïns i cadascú les conta amb el seu condiment personal.
Tots tenim necessitat d’històries. Tant d’explicar-les com d’escoltar-les.
També discutien si la narrativa oral es o no literatura. Com
si a la literatura li calgués notaris. Tot el que vol són fets on després
l’autor, tants si les diu com si les escriu, hi posarà el que calgui per que el
relat funcioni. Es la fascinació i la tranquil·litat que desperten les
llegendes. Per això la gent de per aquí al voltant esperem
l’EVA com les criatures esperen que a la nit arribi l’hora del
conte.
Van anar saltant, narradora i escriptor, d’una anècdota a
l’altra. Del destí dels dibuixets que Picasso regalava als nens d’Horta de St.
Joan a com es dona sepultura a les mules, d’un viatge en 600 cap a França a les
metàfores que es fan a Falset. Es el que desperta aquest festival: el
neguit d’explicar històries.
La primera que s’hi va posar, el divendres a les set de la
tarda, va ser Dolors Miquel, La que no es dispintina, que vestida amb
túnica verda i unes ulleres de vidres rosa va venir a recitar el seu poemari
amb un cert aire de sacerdotessa moderna. La temàtica va abordar des de la
pàtria i el verset que cou fins als poemes de destí i de mort, concebuts en la
intimitat del sofriment.
Més tard al Corral nou ens hi esperava un trobador, Adolfo
Osta, que portava les històries que mariners i mercaders van anar repartint
durant segles per ports i hostes. Venia acompanyat d’una guitarra però també va
cantar-nos a capella i en occità, català, marroquí, castellà, menorquí, euskera
i llatí. Un repertori de registres i de llengües i una sensibilitat excepcional
que ens va deixar l’anima plena. Es per això que serveix la literatura, ja ho
dèiem, per consolar.
A la Cova del Rector, l’escenari amb més encant de l’EVA,
aquest any hi van haver Accidents Polipoètics que van activar
l’esperit crític i el riure fluix del públic desprès d’una jornada consagrada
als contacontes: Eva Armisén, Marc Parrot, Jordi Palet, Carles Alcoy i Assumpta
Mercader.
L’endemà a les 11 del matí i a la plaça l’Església la gent
del poble va poder dir la seva. Després s’hi va posar la Jordina i Lo Gitano
Blanc, que van venir des de Flix per revolucionar el personal amb les
rumbes de l’Ebre. Havent dinat una colla es va ficar l’univers a la butxaca i
va concloure el festival i el diumenge amb històries fetes de sorra i els
contes clàssics rejovenits gràcies als Farrés Brothers.
I fins aquí la glossa de fets.
He volgut deixar-ne acta per tots aquells que no hi
eren, no sigui cas que alguna àvia no es cregui el que ha passat a
Pradell i digui que això de l’EVA no són més que romanços.